Per mi i per mots altres

Fa uns quants dies, mentre treballava, vaig tindre la sorpresa de trobar-me amb algú a qui feia prop de disset anys que no veia...Ella havia sabut de mi, però jo d'ella res de res.
Ella sabia on trobar-me. Tot i així, la trobada va ser fruit de la casualitat. Ella és una dona gran, prou gran.

Han passat molts anys, jo no sóc, ni molt menys, la mateixa. No sóc aquella nena que ella coneixia; potser l'essència sí és la mateixa però els anys passen... i per descomptat, físicament es nota.

Bé, el cas és que mentre jo feia la meva feina, de cop i volta miro cap a la porta perquè hi veig una senyora palplantada que em mira, en primera instància no me'n adono i continuo treballant, però mig segon després reacciono i... sorpresa! la senyora Lurdes!!

Què hi fa aquí?
 M'ha reconegut?
S'ha aturat per saludar-me?
Ostres quina alegria!!

Surto correns cap al carrer, la saludo, em saluda. Em diu pel meu nom i jo a ella pel seu.
Està exactament com la recordava, fins i tot, parla de la mateixa manera i amb les mateixes expresions.
Mentre parlo amb ella, me'n adono de la alegria que em produeix la seva visita inesperada.
Mentre xarrem d'altres persones d'aquella època i riem juntes de situacions viscudes, vistes des d'àngles totalment diferents, me'n adono que tenim el mateix concepte.

Comentem què em fet en aquests any...Ella ja és jubilada, es dedica a gaudir de la família i dels néts que li han vingut, és feliç. Però em deixa llegir entre línies com troba a faltar la seva feina, i la il.lusió que li fa quan algú com jo, l'atura pel carrer per dir-li: Ets la Lurdes?!!

Sí senyor... com ha de ser...
Qui és la Lurdes?

Quan jo anava a escola, veia als mestres, la majoria eren sempre els mateixos, però hi havien cares que de tant en tant canviaven; les monitores de menjador sovint eren diferents; en els alumnes  sempre hi havien noves incorporacions...
Hi va haver una que va ser sempre la mateixa. Era qui m'obria la porta  a les nou del matí, qui em deia adéu a les cinc, qui em curava les ferides als genolls i qui m'eixugava les llàgrimes sempre que ho necessitava.

La Lurdes, és i serà, sempre, per mi i per molts altres, la Conserge.

No és fàcil

Tot just ara fa un any vaig decidir donar un gir a la meva vida, dir prou a moltes situacions que no eren còmodes per mi. Tot semblava que prenent un sola decisió, dura , però una de sola, ja tot estava fet...

No ha estat així. Continuo ara encara, dient no a moltes coses, dient prou a moltes situacions, encarant-me al que sempre havia temut.

Em diuen que em centri, que vaig accelerada, que soc una irresponsable...

No senyors no, no és aquest el problema. El problema és que ja en tinc prou del mateix color, el problema és que ja me'n he cansat a dir a tot que si, això és el que no agrada.

Són molts els disgustos i les discusions que he tingut, però moltes més les que em queden... no és fàcil per mi, però ara sé el que vull i com vull viure la meva vida. 

,