La meva entrada d'avui va dirigida a moltes persones. Principalment als meus dos fills, després a la Laia, al Francesc i cia., i per últim, a totes aquelles mares i filles que els hi pugui ser útil la meva humil reflexió.
Comença el curs escolar. L'anterior curs no va anar bé, va ser un terratrèmol d'emocions. Per tant, aquest l'encaravem d'una manera especial.
Ens hem passat tot l'estiu pensant, com i què havíem de canviar per fer que el curs que ara ens ocupa anés de la millor manera possible.
L'un treballant de manera emocional, l'altre, aprenent a gestionar, i jo...
Jo he escoltat, he deixat que s'expressin, que s'enfadin, que plorin, però sobretot els hi he fet saber que hi era, que sempre hi seria, però que hi havien coses que no podia, per molt que volgués, fer per ells.
Per molt que els hi dic què crec que és el millor que poden fer, que els hi explico les conseqüències dels seus actes, dels futurs actes que cometran i dels que han comés, ells són els que ha de fer el que creguin que serà el millor per ells, però no de forma immediata, sinó pensant en el demà.
Així que desprès d'aquest estiu intens, ens trobem en aquesta situació.
La meva gran ha adquirit una GRAN responsabilitat durant aquest estiu, creieu-me quan dic GRAN i ho poso en majúscules. Aquesta responsabilitat la ha portat a estar envoltada d'unes grandíssimes persones.
Jo ja els coneixia, jo ja sabia qui eren i com eren, jo sabia que no li farien cap mal, cap tipus de mal. El que no m'esperava, o potser si que tenia l'esperança que l'ajudéssin a fer el pas a ser feliç, feliç amb ella mateixa, a que estigués tranquil·la.
Jo ho he vist, me'n adono quan la meva filla esta bé, i gràcies a Déu el moment ha arribat, però no tot són flors i violes, la veig poquet, quan no és a classe, és amb aquestes persones, quan arriba a casa si jo hi sóc, sopem i parlem de com li ha anat el dia a classe, de com li ha anat el dia amb la seva responsabilitat, tot mentre sopem amb el meu petit que també explica el seu dia i les seves percepcions. Per tant, entengueu que no és fàcil mantenir una conversa minimamnet decent. I així un dia i un altra i un altra... i de sobte me'n adono que no estic bé, que tinc angoixa, que tinc una sensació extranya, que quan intento buscar en el meu interior que és el que m'està passant, les llàgrimes em venen als ulls.
M'ha costat una mica, i segurament no he sigut gaire justa amb les persones que tant han fet per la meva filla, així que com sé que, sense que hagi de parlar gaire, la Laia m'entendrà li explico, com puc, que em passa, que sento... ho intento però no trobo les paraules per fer-me entendre, però ella que sap qui sóc i com sóc m'enganxa a la primera, així que se les fa venir per fer que la meva filla també sàpiga que està passant. I ella que és molt llesta s'asseu al meu costat al sofà i em diu que alguna cosa l'ha fet pensar i que les coses han de tornar a ser com abans entre nosaltres. No ho han deixat de ser mai, la meva filla gran i jo tenim un vincle molt especial, precisament perquè és molt especial tinc molta por a que es trenqui, i per primera vegada me'n adono que el qué tinc és por a quedar-me fora, a que ja no necessiti explicar-me el que li passa o el que sent, a que algú ocupi el meu lloc. Plorem, plorem molt, potser jo una mica més perque em sento malament de sentir el que sento i no vull per res del món que ella deixi de fer el que tant bé li està fent. Pobreta meva, ella diu que no ho entén que no és així que sí que passa moltes estones i que és cert que allà s'hi troba bé, que està a gust i tranquil·la, però que tú estàs per davant de tot. Doncs no sé a vosaltres, però a mi ja no em cal res més, una abraçada un t'estimo moltíssim i cap endavant, juntes com sempre.
Potser que algú pensi que són pensaments egoistes, potser enen raó , no ho discutiré, per la por a perdre el vincle únic que tinc amb la meva filla és tant gran, tant gran com el desconeixement que tenim de la feina que fan les emocions en el nostre cervell. Aquesta por que us he explicat es una por no se com dir-ho, irreal, poc tangible, subrealista si es vol, però és la meva por respecte a la relació amb la meva filla.
Potser el cas del meu petit és una mica menys eteri,
Ell és tant especial per mi com ho és la seva germana. També tinc els meus dubtes i els meus temors que comparteixo sobint amb ell per fer-lo conscient de la realitat que ens envolta. Ell ha après i continua aprenent cada dia, com gestionar aquest impuls que té de dir sempre la seva, de saber-se coneixedor únic de la veritat, de tant sí com no, imposar la seva realitat sigui qui sigui el receptor.
Jo crec que serà abogat, o defensor dels drets humans, o defensor de les causes perdudes. El fet és que li agrada ajudar i que li agrada que li demanin ajuda, ara si ho fas, fes-li cas perque no acceptarà, o fins ara no porta gaire bé que no actuis com ell creu que hauries d'actuar. Aquí està la feina que estem fent amb ell, parlar, parlar molt i escoltar-lo més , però sempre per que es desfogui amb mi de tot el que no li ha semblat just, quan ho fa se sent millor i llavors és capaç de reflexionar i entendre que no sempre les coses són o blanques o negres, que no sempre pot dir el que ell pensa i que no pot tenir sempre la última paraula. Aquest estiu hem aconseguit ser concients de tot això, i ara ve la prova de foc, la posada en pràctica de la ben sabuda teoria. No és fàcil, no ho serà i ho sabem. Però ara estem contents, hi han hagut oportunitats per posar-ho en pràctica i sincerament, hi ha molt camí per fer, però estic molt contenta perque en quan ha calgut ha sapigut callar, no dir la seva, admetre que s'ha equivocat i no replicar una decisió presa. També estic orgullosa que per la seva experiència, se'n adoni d'actituts d'altres i els vulgui fer entendre que no ho estàn fent bé, que es posi com exemple a no seguir.
L'altre dia feiem una reflexió ,on jo el deixo dir, però després ell m'ha d'escoltar com jo l'escolto a ell. Ell és noble, té un cor enorme i per sort té els sentiments a flor de pell. Així que mentre ens abraçavem ell a cau d'orella i entre les meves llàgrimes i les seves em diu ho sento mama. Ell és més conscient que ningú de que les coses no s'han fet bé fins ara, i sap que ha de millorar molts aspectes de la seva actitut, però jo que sóc sa mare i que sé com és realment, sé que les seves paraules són sinceres i que està en una lluita interna diària per millorar el qu ell sap que ha de millorar.
Desde aquí vull dir-te fill, que ho aconseguiràs, que ho farem junts, per que no hi ha res millor que saber reconèixer que ens hem equivocat i treballar des del cor i amb bona voluntat per aconseguir ser qui realment som.
Així que després de tot, i gràcies a tot aquest anar i venir d'emocions, estic molt orgullosa dels meus meravellosos fills.
 |
| Tan fràgil com bonica |
