fàcil i difícil

Una de les coses què més em treu de pollaguera és el comportament d'alguns nens, bé, matitzo, el comportament d'alguns pares envers els seus fills.

Qué fàcil és seure a prendre un refresc amb una amiga mentre el nen volta pel local com li ve amb gana, corre, salta, crida, dóna copets allà on pot i em el primer que li para a les mans, fa un tapís de tovallons al terra, tot això mentre la feliç mama continua xerrant amb la seva amiga de lo mal educats que estàn alguns companys de classe del seu nen.

Qué fàcil és anar al super-mercat i comprar tot el que cal, mentre el teu nen remena totes les estanteríes, corre pels passadíssos, toca tota la fruita i posa en perill els productes de vidre caient, a vegades i fins i tot, al terra.

Qué fàcil és anar a un restaurant i deixar que el marréc marraneji amb el menjar del seu plat, l'escampi per tota la taula, embruti el terra del seu voltant i molesti als començals de les taules veïnes, mentre tu dines plàcidament amb la teva parella.

El qué no és tant fàcil és seure a prendre un cafè amb una amiga i no poder creuar tres paraules seguides perqué el teu fill reclama la teva atenció constantment, l'únic que vol és explicar-te qué ha fet avui a l'escola i a què ha jugat a l'hora del pati.

El qué tampoc és fàcil és anar a comprar al super-mercat i passar-te l'estona dient el mateix: para, vine, vigila, no toquis, no això no... Per després arribar a casa i  adonar-te que et falten la meitat de les coses i que has comprat per triplicat la pasta de dents...

Gens fàcil és anar a dinar fora de casa. Has de procurar que els nens entrin sense córrer ni cridant, ja els hi intentes deixar ben clar cinquanta vegades abans d'entrar... Una vegada ja som a taula has de retirar les tres-centes copes que corren el risc de trencar-se, soles, perquè ells mai fan res, cauen soles mama.
Després d'haver examinat la carta tres vegades i acabar demanant pollastre amb patates fregides o macarrons, ve la guerra dels ganivets, ja són grans per utilitzar-los i saben fer-ho, però necessiten un metre per bandaper tallar el que tinguin al plat; a punt d'acabar, ja volen els postres però s'han d'esperar a que tots els qui som a la taula acabem de dinar per poder-los demanar, i ho han de fer sense alborotar-se...no és fàcil però saben fer-ho.
Hem acabat de dinar, la mama ha acabat la primera però el dinar no li ha sentat igual de bé qué als demés, no ha pogut participar en la conversa, ni tampoc a rigut amb els acudits de la sobre taula.

Per mi està molt clar, hi han dues maneres de gaudir dels fills.
Una és la fàcil i còmode; i l'altre, no ho és tant però et dóna la satisfacció de poder anar a totes bandes amb els teus fills.

Jo ho faig, i tu?

Aprendre a respectar-se a un mateix, aprendre a dir no, aprendre a dir prou, i sobretot, intentar no caure en els mateixos errors que en el passat.

Si jo no em respecto a mi mateixa, com pretenc que els demés em respectin a mi? Si jo no em valoro com a persona, com pretenc que ningú em valori? i sobre tot, com podré valorar als qui m'envolten?

Dir que no és molt més difícil que dir que si. Dir que no en segons quines situacions, a segons a quines persones i segons en quins moments de la vida, sembla pràcticament impossible. Només haig d'aturar-me, pensar i ser valenta.

Valent és qui afronta les situacions, tot i saber, qie serà criticat i jutgat, i potser serà titllat de cobard i de mala persona.

Dels errors del passat, millor treure'n la part positiva, que per molt que costi trobar-la, sempre hi és. Una vegada em sigut capaços d'analitzar l'error i saber perquè i on ens hem equivocat, intentar no tornar a caure-hi.

Jo he aprés a respectar-me, a valorar-me, a dir que no i a dir prou.
Sé qui sóc i com sóc. Sé que vull i que em mereixo.
He aprés a dir que no. Sóc valenta.
He tingut molts errors en el passat, i seguré equivocant-me, tot això em fa ser qui sóc i com sóc,  m'obliga cada dia a llevar-me intentant ser millor persona i em permet anar a dormir tenint la conciència tranquila.

La vida dóna moltes voltes, tantes que pot ser que acabis marejat...només depén de tu aturar-te.
Aturar-se, a vegades no és fàcil, més aviat, és del tot complicat.
Complicat, molt complicat. Sobretot si vius sota les lleis establertes de la societat.
La societat, aquell conjunt de persones de tota mena, que tenen la seva vida però necessiten que els demés facin el mateix que ells per no sentir-se infelissos.
Infelissos aquells que viuen una vida que no els pertoca, que viuen una vida que no volen, i els qui et jutgen a tu per voler ser feliç.
Feliç, tots akells que lluitem a diari per el que realment volem, ens costi el que ens costi, i els hi agradi a qui els agradi.

Sóc dona, tinc trenta anys i sóc feliç. M'ha costat una miqueta arribar a aquesta conclusió, però ara puc dir que ho sóc.
Sóc mare, filla, germana i parella. Tinc una feina que m'agrada, uns amics que m'estimen i m'ho demostren. Què més necessito per ser feliç?