fàcil i difícil

Una de les coses què més em treu de pollaguera és el comportament d'alguns nens, bé, matitzo, el comportament d'alguns pares envers els seus fills.

Qué fàcil és seure a prendre un refresc amb una amiga mentre el nen volta pel local com li ve amb gana, corre, salta, crida, dóna copets allà on pot i em el primer que li para a les mans, fa un tapís de tovallons al terra, tot això mentre la feliç mama continua xerrant amb la seva amiga de lo mal educats que estàn alguns companys de classe del seu nen.

Qué fàcil és anar al super-mercat i comprar tot el que cal, mentre el teu nen remena totes les estanteríes, corre pels passadíssos, toca tota la fruita i posa en perill els productes de vidre caient, a vegades i fins i tot, al terra.

Qué fàcil és anar a un restaurant i deixar que el marréc marraneji amb el menjar del seu plat, l'escampi per tota la taula, embruti el terra del seu voltant i molesti als començals de les taules veïnes, mentre tu dines plàcidament amb la teva parella.

El qué no és tant fàcil és seure a prendre un cafè amb una amiga i no poder creuar tres paraules seguides perqué el teu fill reclama la teva atenció constantment, l'únic que vol és explicar-te qué ha fet avui a l'escola i a què ha jugat a l'hora del pati.

El qué tampoc és fàcil és anar a comprar al super-mercat i passar-te l'estona dient el mateix: para, vine, vigila, no toquis, no això no... Per després arribar a casa i  adonar-te que et falten la meitat de les coses i que has comprat per triplicat la pasta de dents...

Gens fàcil és anar a dinar fora de casa. Has de procurar que els nens entrin sense córrer ni cridant, ja els hi intentes deixar ben clar cinquanta vegades abans d'entrar... Una vegada ja som a taula has de retirar les tres-centes copes que corren el risc de trencar-se, soles, perquè ells mai fan res, cauen soles mama.
Després d'haver examinat la carta tres vegades i acabar demanant pollastre amb patates fregides o macarrons, ve la guerra dels ganivets, ja són grans per utilitzar-los i saben fer-ho, però necessiten un metre per bandaper tallar el que tinguin al plat; a punt d'acabar, ja volen els postres però s'han d'esperar a que tots els qui som a la taula acabem de dinar per poder-los demanar, i ho han de fer sense alborotar-se...no és fàcil però saben fer-ho.
Hem acabat de dinar, la mama ha acabat la primera però el dinar no li ha sentat igual de bé qué als demés, no ha pogut participar en la conversa, ni tampoc a rigut amb els acudits de la sobre taula.

Per mi està molt clar, hi han dues maneres de gaudir dels fills.
Una és la fàcil i còmode; i l'altre, no ho és tant però et dóna la satisfacció de poder anar a totes bandes amb els teus fills.

Jo ho faig, i tu?