Ser mare és molt complicat.

Tens moltes pors, a vegades masses, tantes què no ets capaç de veure el meravellós món en el que t'estàs introduïnt.
Es cert què com els nens no venen amb un manual d'instruccions, no saps mai si estàs en el camí correcte o si estàs caminant en direcció contrària.
Igualment cert és, que a mesura què van passant els anys vas aprenent i certes inseguretats van desapareixent i amb elles també la majoria de les pors. Tot i què de la mateixa manera què marxen hi arriben de noves, no hi ha treva.

Ja en l'embaràs tenim la por de qué alguna cosa del nostre petit no vagi bé; anem a totes les revisions amb un neguit incontrolable, això sinó ens presentem a urgències perqué portem masses dies sense què el metge ens digui que tot està bé...

S'apropa i arriba l'hora de donar a llum, ai mare! això si que ens fa por, per mi no hi ha pitjor por que la qué tenim quan  no coneixem.

Tot ha anat bé, el petit creix i dorm tranquil.lament, però tu ja no ho faràs més.
Totes ho hem patit; quan els tens a la teva habitació i ja ets al llit, passes la teva mà pels barrots del bressol, i col.loques la mà sobre la seva panxeta, per si respira...

Quan els passes a la seva habitació, uf! Quantes vegades ens aixequem? Per no parlar de la alimentació; i si no li alimenta la meva llet? i si es queda amb gana? i si li he posat massa pollastre? i si la fruita no li cau bé? i si...
Una infinitat de dubtes que t'has d'empassar tu sola perque cada pediatre té la seva opinió, i cada mama té el seu pediatre com el millor del món.

Comença l'escola.

Et passes la setmana d'abans preparant-ho tot, com si marxés a la guerra; dues nits abans ni dorms ni menges.
Arriba el fatal dia per tu. El deixes a la porta i ell ni se'n adona, però tu, tu marxes plorant com una bleda i passes el pitjor dia de molts; vas a recollir-lo, i ara el qui plora és ell i clar, aixó no fa més que augmentar el teu sentiment de culpa.
El segon dia potser és més dur i difícil, doncs ell ja sap on va i què s'hi ha de quedar sense la mama, el que ell no recorda és, què la mama tornarà a recollir-lo, per tant, l'espectacle és dramàtic.
Ell plora, tu plores, ell t'agafa ben fort, la senyoreta estira i tu desenganxes (sense gaire entusiasme, tot s'ha de dir).

Es fan grans, creixen. Arriben els deures, estudiar, els treballs de recerca, i demés feines de l'escola. Com ho hem de fer? Fas un exercici de memòria i penses com feies tu els deures a casa.
A la teva habitació, a la taula del menjador; amb la tele apagada o encesa; el pare o la mare seien al teu costat o érats sola a la taula; feien la feina amb tu o preguntaves de tant en tant; et miraven la agenda o no; et preguntaven la lliçó...
Bé, doncs tots aquests pensaments són els que has de posar en ordre i aplicar el teu criteri segons la teva experiència.

Passen els anys, i les petites coses són les què fan què te'n adonis que els anys passen, i no només passen ràpid, sinó que el teu nen ha crescut i ja és gran.

S'ha acabat la primària i tot ha anat més o menys bé, ara toca la gran tasca de canviar de centre educatiu i assolir que el teu nen està en plena adolescència.
Són totalment independents o s'ho creuen i tu, tu no ho vols veure però és així. O ho acceptes amb certa resignació o pots estar destrossant tota la feina què has estat fent fins ara, per variar, està a les teves mans.

Has de deixar-los fer, que tinguin i assumeixin responsabilitats i errors; què, com diu el meu pare, se la fotin, i llavors, només així, per trist que sembli, n'aprenguin.

El que ve després, potser més endavant en diré la meva. Ara per ara no puc, encara em queda un troç del camí per recórrer.