Allà dalt.

Tothom sap que la vida té un final, és evident que contra més trigui en arribar millor.
La mort, de per si sola, ja és un mal tràngul; hi han factors que la fan més dura i dolorosa per les persones que ens quedem.

Tinc la sort d'haver conegut a tots els meus avis i avies.
Per desgràcia, vaig perdre l'avi patern quan tenia catorze anys; va ser un cop dur, ell estava malalt i potser no era un home de moltes paraules, m'atreviria a dir que, tampoc era una persona gaire afectiva, però era el meu avi i me'l estimava i ell a mi també.

Al meu avi matern, el vaig perdre quan en tenia vint-i-set. Era gran, però estava ple de vida, jo no l'havia vist mai malalt; sempre anava amunt i avall, sempre disposat a anar a qualsevol banda i sempre, sempre amb la seva néta de la mà.
Ens portava a pescar, a la muntanya, a dinar, a berenar, al parc...ens venia a buscar amb l'autobús, es donava una pallissa per tal d'estar una estoneta amb nosaltres.
Hi han moments en la vida què són insignificants, potser ningú recorda, o potser si, amb qui va anar al cinema per primera vegada.Jo si.
El meu pare volia que anéssim a veure Jurassic Park, però a mi em feia por i no hi vaig voler anar, però als pocs dies m'ho va dir ell, el meu "yayo", i no m'ho vaig pensar ni un instant, amb ell no existia la por. Res no em podia passar si ell era al meu costat.
Va gaudir durant massa poc temps dels seus besnéts, però el seu record continua viu en ells, d'això me'n encarrego jo.
Quan va caure malalt, des del llit de l'hospital, teniem moments molt intensos; ell em preguntava pels meus nens i pel meu germà, i em va fer prometre moltes coses que penso dur a terme, costi el que costi.
Vam estar tres mesos en aquella habitació, fins que una matinada va marxar, no era sol. La seva filla i la seva néta eren allà, una a cada banda del llit, com sempre, i ell ho sabia.
Vaig tenir la oportunitat d'estar amb ell fins l'últim instant de la seva vida. Segons els metges, ell ja no sabia qui érem ni on era ni res de res, però amb les seves mans buscava les meves. m'acariciava la cara i me l'apropava al seu pit, no volia marxar i jo no l'hagués deixat marxar mai.

La seva veu, la seva imatge, la seva olor...són, encara, presents en mi. Els seus consells, que mai me'ls va donar com a tals, sinó que m'explicava històries de la guerra, de quan era jove, de quan no ho era tant...aquesta era la seva manera d'aconsellar-me.

Sé què és allà dalt, sé que ens vigila, a mi i a tots els meus.