ORGULLOSA I DECIDIDA

 Fa dies que penso en escriure qué sento i com em sento des de fa uns mesos enrere, i avui que és el meu aniversari, que en faig 41, crec que és un bon dia per fer-ho.

Si deixo a un costat el dia a dia de la feina i de casa i em centro en mi i en els meus sentiments més profunds, sento coses que creia impossibles en mi.

Sento que he passat moments molt difícils, molt durs i complicats de gestionar, que em pensava que no sabria resoldre, que portarien conseqüències en el futur i que el patiment i l'angoixa no desapareixerien mai, que era el que m'havia tocat viure i que m'hi havia d'acostumar.

Vaig assumir-ho, i durant uns quants anys hi vaig conviure-hi, portant el pes d'una motxilla que cada dia pesava més física i mentalment.

Però farà un any, més o menys, de sobte m'he adonat que no hi ha motxilla que pesi, ni angoixa que em desperti per les nits.

Ara em paro a pensar en el que m'envolta, i em sento orgullosa. Orgullosa d'haver aguantat el pes durant tant de temps, d'haver plorat tant, de no haver llençat la tovallola, d'haver persistit en el temps i de no haver perdut els meus principis i la meva essència quan res anava bé, i molta gent em deia que havia de canviar la forma de seguir endavant.

Últimament, la gent que em coneix i m'ha vist patir tant em diuen que sembla mentida que la meva vida estigui com està, i és veritat, qui m'ho anava a dir, ni jo mateixa m'ho esperava.

Diuen que si fas les coses per un bé, que si actues amb el cor i amb la voluntat única d'ajudar, al final la vida t'ho torna...i és cert. Res és gratuït, tot té un sacrifici i un esforç, però la recompensa arriba, tard o d'hora arriba.

Puc dir que estic molt orgullosa del camí que he fet, que estic disposada a seguir caminant amb les meves sabates, amb les que jo he triat, i amb la mateixa fermesa amb la que ho he estat fent fins ara.

Estic molt orgullosa de l'exemple que els hi he donat als meus fills, dels principis en els que els he educat, però del que realment estic molt orgullosa és de com ells han absorbit aquestes vivències i ara són les grans persones que són, de com assoleixen les seves responsabilitats i de com gestionen situacions noves per ells.

Ells ja són adults, amb les seves obligacions i amb les seves responsabilitats, però la meva satisfacció és saber que tot i que ells prenen les seves pròpies decisions, segueixen demanant-me consell, que m'escolten i comparteixen amb mi allò que els preocupa.

També sé que ara potser em toca a mi, escoltar-me, respectar-me i valorar-me; ho intentaré, sense deixar res de banda, tinc un objectiu clar, i és seguir sent jo, no deixar que res ni ningú canviï la meva essència, que és la que m'ha portat fins on sóc avui dia. Seguiré lluitant per allò en el que crec, seguiré treballant per ser millor cada dia, per seguir creixent i ajudar
a créixer a les persones que m'envolten, a les persones que estimo i a les persones que m'estimen sigui de la manera que sigui.

PROMESA CUMPLIDA

 Hola yayo, que tal vas por ahí arriba?

Por aquí abajo todo está bien, parece que todos han encontrado su camino. Los niños estan  empezando ahora, pero les irá bien, les queda toda la vida por delante, tendran dificultades, habrá cosas que no les saldran como ellos querían, que les costará de aceptar, todavía han de levantarse muchas veces, pero están en ello, lo conseguiran. Lo conseguiran porque llevan de tu sangre, han absorbido tus valores a través de mi y de mi madre. 

El tete se ha casado!! Tiene una mujer que lo valora, que lo respeta y lo apoya. Es feliz se le ve en la cara, se le nota. Sabes, ya está fuera, no ha sido facil, pero lo ha conseguido. Siento que la promesa que me hiciste hacer ya está cumplida. Quince años hace que te lo prometi...si si ya sé que ha sido un poquito lento todo, pero en la vida como en la pesca, la paciencia es la mejor virtud, al final el pez muerde el anzuelo, al final las cosas que han de pasar pasan, solo hay que esperar, recordarte cual es el objetivo y resisir, hasta que llegue el momento.

La mama esta bien también, ella con vernos bien a los demás ya es feliz. Solo que ahora creo que lo puede disfrutar, que ya no tiene esa preocupación constante, ese miedo inevitable que tenemos las madres, creo que ahora ya duerme tranquila, sabiendo que por fin todo está en su sitio. Ella se merece esa tranquilidad más que ninguno, ahora le ha llegado el momento de vivir, de disfrutar de esas pequeñas cosas que nos da la felicidad.

La yaya se ha convertido en una pintora compulsiva, desde que la enfermera le dijo que podía pintar cuentos de esos de los niños , no ha parado. si no come ni duerme, pinta. Pinta toodooo el rato, unos dias mejor, otros dias menos bien, pero ahí está ella, con sus colores y sus libros de pintar. Por ella puedes estar tranquilo, tu hija es la mejor hija que podría tener.

Y de mi, que quieres que te cuente de mi?

Soy feliz, me siento bastante en paz conmigo misma, siento que he hecho y sigo haciendo todo lo que puedo y de la mejor manera que sé, para que los míos estén bien. Sé que si estubieras aquí, me cogerías de la mano y me la apretarias fuerte, me transmitirías esa seguridad que a veces parece que me abandona, sé que me abrazarías en señal de aprovación, en señal de amor incondicional. Sabes, esta semana he ido al cine, si, he ido a ver la última de los dinosaurios. La primera la fuí a ver contigo, de tu mano no me daba miedo, y aunque parezca raro, en esta también estabas tu. A un lado estaba mi marido, y al otro tu, por si me daba mucho susto, poder darte la mano...

Te quiero mucho yayo, espero que sigas velando por todos nosotros, como hasta ahora, y que estés muy orgulloso de nosotras.

te seguimos echando mucho de menos.