Com repica als vidres...

Què hi ha més relaxant que sentir ploure, a través de la finestra, mentre ets al sofà llegint un llibre tapadeta amb una manta?

A mi no m'agrada la pluja ( ni el vent ni el fred ), em desperta la nostàlgia, em provoca tristor. No suporto aquests sentiments, i menys si són provocats per la meteorologia. No la puc controlar, no puc fer res perquè canviï... no està en les meves mans.
Em fa anar de bòlit, sempre, porti paraigües o no, m'acabo mullant. Sempre plou més en el moment en el què haig de sortir al carrer...no ho suporto.

En canvi, també em trasllada a la més immensa  tranquil·litat, em fa sentir neta, en pau.
Una de les coses què més m'agrada fer quan plou, si estic a casa i m'ho puc permetre, és agafar un bon llibre, la meva manta de l'àvia i estirar-me al sofà. En silenci, només sentir com cau la pluja, com repica als vidres...

Com pot ser que un mateix fenomen, com la pluja; desperti en mi, la millor de les sensacions i el pitjor dels pensaments?

Allà dalt.

Tothom sap que la vida té un final, és evident que contra més trigui en arribar millor.
La mort, de per si sola, ja és un mal tràngul; hi han factors que la fan més dura i dolorosa per les persones que ens quedem.

Tinc la sort d'haver conegut a tots els meus avis i avies.
Per desgràcia, vaig perdre l'avi patern quan tenia catorze anys; va ser un cop dur, ell estava malalt i potser no era un home de moltes paraules, m'atreviria a dir que, tampoc era una persona gaire afectiva, però era el meu avi i me'l estimava i ell a mi també.

Al meu avi matern, el vaig perdre quan en tenia vint-i-set. Era gran, però estava ple de vida, jo no l'havia vist mai malalt; sempre anava amunt i avall, sempre disposat a anar a qualsevol banda i sempre, sempre amb la seva néta de la mà.
Ens portava a pescar, a la muntanya, a dinar, a berenar, al parc...ens venia a buscar amb l'autobús, es donava una pallissa per tal d'estar una estoneta amb nosaltres.
Hi han moments en la vida què són insignificants, potser ningú recorda, o potser si, amb qui va anar al cinema per primera vegada.Jo si.
El meu pare volia que anéssim a veure Jurassic Park, però a mi em feia por i no hi vaig voler anar, però als pocs dies m'ho va dir ell, el meu "yayo", i no m'ho vaig pensar ni un instant, amb ell no existia la por. Res no em podia passar si ell era al meu costat.
Va gaudir durant massa poc temps dels seus besnéts, però el seu record continua viu en ells, d'això me'n encarrego jo.
Quan va caure malalt, des del llit de l'hospital, teniem moments molt intensos; ell em preguntava pels meus nens i pel meu germà, i em va fer prometre moltes coses que penso dur a terme, costi el que costi.
Vam estar tres mesos en aquella habitació, fins que una matinada va marxar, no era sol. La seva filla i la seva néta eren allà, una a cada banda del llit, com sempre, i ell ho sabia.
Vaig tenir la oportunitat d'estar amb ell fins l'últim instant de la seva vida. Segons els metges, ell ja no sabia qui érem ni on era ni res de res, però amb les seves mans buscava les meves. m'acariciava la cara i me l'apropava al seu pit, no volia marxar i jo no l'hagués deixat marxar mai.

La seva veu, la seva imatge, la seva olor...són, encara, presents en mi. Els seus consells, que mai me'ls va donar com a tals, sinó que m'explicava històries de la guerra, de quan era jove, de quan no ho era tant...aquesta era la seva manera d'aconsellar-me.

Sé què és allà dalt, sé que ens vigila, a mi i a tots els meus.

Tres a taula

És després de dinar on, a vegades, surten temes realment interessants.

Entre amics de debó, és fàcil parlar dels sentiments, sobretot quan són tan personals que no goses compartir amb ningú més per por a que et jutgin.

Són amigues que riuen, noies que parlen, dones que saben les unes de les altres i que s'entenen com si fossin elles mateixes.

Riuen i ploren amb les vivències de les altres com si fossin pròpies, pateixen quan una pateix, són felices quan una ho és.

 S'escolten i s'aconsellen amb total sinceritat. Les que aconsellen ho fan com si de la seva vida es tractés i la que rep el consell, sap que són sincers, sense cap mala intenció, que no la jutjaran encara que després faci el que ella cregui més correcte, i que a més, quan les torni a necessitar, les tornarà a tenir allà, a taula.

La complicitat és total entre elles, saben quan una no està bé tan sols amb la mirada, i és així com a de ser.

Cadascuna d'elles té la seva vida, tenen amics diferents en ambients totalment diferents, gustos i estils diferents, però quan són a taula són iguals, tres dones que riuen, ploren i pateixen per ser o tenir el que realment es mereixen, felicitat.

Una satisfacció personal

No sempre tenim la sort de fer o dedicar-nos al que més ens agrada.
A mi m'agrada la meva feina, m'agrada perqué estic en contacte permanent i constant amb la clientela. Haig de dir, què si els meus clients fóssin nens, seria del tot feliç. No ho són, però en venen uns quants i m'ho passo pipa; creixen i alguns tenen el meu mòbil grabat en el seu, això és una satisfacció per mi.

Per altre banda, tinc la gran sort de poder gaudir de la meva veritable vocació. Tinc aquesta sort perqué han confiat en mi, i això mai ho podré agraïr suficient.
No només haig de donar gràcies per poder estar fent el que més m'agrada, sinó que a més, sé que és una gran responsabilitat o com a tal la sento.

Saber que la persona en la que tu has confiat per l'educació dels teus fills, confia en tu d'aquesta manera, és una gran satisfacció personal.

Ser mare és molt complicat.

Tens moltes pors, a vegades masses, tantes què no ets capaç de veure el meravellós món en el que t'estàs introduïnt.
Es cert què com els nens no venen amb un manual d'instruccions, no saps mai si estàs en el camí correcte o si estàs caminant en direcció contrària.
Igualment cert és, que a mesura què van passant els anys vas aprenent i certes inseguretats van desapareixent i amb elles també la majoria de les pors. Tot i què de la mateixa manera què marxen hi arriben de noves, no hi ha treva.

Ja en l'embaràs tenim la por de qué alguna cosa del nostre petit no vagi bé; anem a totes les revisions amb un neguit incontrolable, això sinó ens presentem a urgències perqué portem masses dies sense què el metge ens digui que tot està bé...

S'apropa i arriba l'hora de donar a llum, ai mare! això si que ens fa por, per mi no hi ha pitjor por que la qué tenim quan  no coneixem.

Tot ha anat bé, el petit creix i dorm tranquil.lament, però tu ja no ho faràs més.
Totes ho hem patit; quan els tens a la teva habitació i ja ets al llit, passes la teva mà pels barrots del bressol, i col.loques la mà sobre la seva panxeta, per si respira...

Quan els passes a la seva habitació, uf! Quantes vegades ens aixequem? Per no parlar de la alimentació; i si no li alimenta la meva llet? i si es queda amb gana? i si li he posat massa pollastre? i si la fruita no li cau bé? i si...
Una infinitat de dubtes que t'has d'empassar tu sola perque cada pediatre té la seva opinió, i cada mama té el seu pediatre com el millor del món.

Comença l'escola.

Et passes la setmana d'abans preparant-ho tot, com si marxés a la guerra; dues nits abans ni dorms ni menges.
Arriba el fatal dia per tu. El deixes a la porta i ell ni se'n adona, però tu, tu marxes plorant com una bleda i passes el pitjor dia de molts; vas a recollir-lo, i ara el qui plora és ell i clar, aixó no fa més que augmentar el teu sentiment de culpa.
El segon dia potser és més dur i difícil, doncs ell ja sap on va i què s'hi ha de quedar sense la mama, el que ell no recorda és, què la mama tornarà a recollir-lo, per tant, l'espectacle és dramàtic.
Ell plora, tu plores, ell t'agafa ben fort, la senyoreta estira i tu desenganxes (sense gaire entusiasme, tot s'ha de dir).

Es fan grans, creixen. Arriben els deures, estudiar, els treballs de recerca, i demés feines de l'escola. Com ho hem de fer? Fas un exercici de memòria i penses com feies tu els deures a casa.
A la teva habitació, a la taula del menjador; amb la tele apagada o encesa; el pare o la mare seien al teu costat o érats sola a la taula; feien la feina amb tu o preguntaves de tant en tant; et miraven la agenda o no; et preguntaven la lliçó...
Bé, doncs tots aquests pensaments són els que has de posar en ordre i aplicar el teu criteri segons la teva experiència.

Passen els anys, i les petites coses són les què fan què te'n adonis que els anys passen, i no només passen ràpid, sinó que el teu nen ha crescut i ja és gran.

S'ha acabat la primària i tot ha anat més o menys bé, ara toca la gran tasca de canviar de centre educatiu i assolir que el teu nen està en plena adolescència.
Són totalment independents o s'ho creuen i tu, tu no ho vols veure però és així. O ho acceptes amb certa resignació o pots estar destrossant tota la feina què has estat fent fins ara, per variar, està a les teves mans.

Has de deixar-los fer, que tinguin i assumeixin responsabilitats i errors; què, com diu el meu pare, se la fotin, i llavors, només així, per trist que sembli, n'aprenguin.

El que ve després, potser més endavant en diré la meva. Ara per ara no puc, encara em queda un troç del camí per recórrer.