Bon profit!

Desde que tinc quinze anys treballo darrere d'un taulell. Dels quinze als garebé trenta-vuit que tinc ara.

N'he vist de tots colors, si escribis un llibre hi hauríen capítols per aborrir, persones i històries que ens deixaríen ssense paraules, de manera positiva i de manera negativa.

L'entrada d'avui, no ve motivada pels anys que fa que veig reaccions personals diferents, davant de moments vitals semblants; sinó que està motivada per una notícia d'actualitat, que si més no, posa en entredubte, el nostre (el de tots) sentit comú.

Nens als restaurants.

Si si, així, tal qual. M'al.lucina que hi hagin restaurants que es plantegin deixar entrar nens petits, pel fet que puguin molestar a d'altres clients.

 Primer, parteixo de la base que els nens són nens. Estan en un procés d'educació constant, per tant per aprendre a estar i a comportar-se en llocs publics i compartir espai amb altres persones hi han d'estar.

D'això jo en dic tolerància

Segon, si una família amb nens petits decideix gastar-se els seus diners en un restaurant, evidenment que han de seguir les normes de convivència bàsiques i les d'aquell lloc en concret. Però si aquest nen, pel motiu que sigui, crida, plora o no para quiet, qui n'és el responsable? el nen, o els pares que l'acompanyen? I si tenim un grup de joves que veuen més del compte, prohibirem l'entrada als joves? I si ens entra un grup de gent gran, que parlen mot alt perquè no s'hi senten, prohibirem l'entrada a la gent gran?

D'això jo en dic discriminació per edat.

Tercer, els diners que es gasta una família amb criatures val menys que els que es gasta una família que ha decidit no tenir-ne? perque, pel que jo veig, aquí hi han uns clients potencials... que de moment els hi estem dient que no els volem en el nostre local.

D'això jo en dic tirar-se pedres a la seva pròpia taulada.

Quart, tu, hosteler, no has estat mai petit? No has gaudit mai d'un dinar o sopar amb els teus pares? És més, no tens fills que han estat petits? creus que no tindras nets?

D'això jo en dic hipocresía pura i dura.

La meva conclusió és molt clara i sincera. jo no sóc una dona d'anar molt sovint de restaurants, però si que hi he anat unes quantes vegades, el noranta cinc per cent de les vegades ho he fet amb els meus fills, (que ara ja són grans) i, o amb els meus pares, per tant, en principi no haig de tenir cap tipus de problema per entrar en qualsevol restaurant a partir d'ara.

Fins avui no he tingut mai cap problemar per anar allà on he volgut amb qui he volgut, però a partir d'ara, em preocuparé i m'asseguraré de només entrar allà on tothom pugui gaudir d'un dinar o sopar amb els seus fills petits.

Apa, bon profit!

Només en aparença.

Normalment, quan miro enrere, tinc la sensació que el temps, els dies i els mesos han passat sense que m'en hagi adonat.
Fa uns quants dies,ha fet tres anys que vaig fer un gran pas endavant, fins ahir tenia aquesta habitual sensació que el temps passa molt depressa. Dic fins ahir, perquè en aquesta ocasió m'ha passsat una cosa extranya, que m'ha fet parar i pensar.

Tres anys ja? Només tres anys?

Si si, reviso entrades de les meves xarxes socials i si si només han passat tres anys.

Normalment, quan tens la sensació que portes més temps fent alguna cosa és perquè o bé no t'agrada o bé no et sents còmode fent-la. I sincerament, ni una cosa ni l'altre.

Estic molt contenta amb la meva feina, m'agrada molt el que faig i al que em deedico, i de la mateixa manera em sento còmode defensant els valors que defenso, perquè en nombrosíssimes ocasions són els meus.
Per això, no entenc com tinc la sensació de portar molt més que tres anys.

Pensant i reflexionant, arribo a la conclusió que segurament, la intensitat d'aquests tres anys ha estat important, potser, ni m'esperava ni m'imaginava haver viscut tot el que he viscut en tant sols tres anys, potser, i només potser, sempre he pecat de no creure en les meves possibilitats, de ser una dona en aparença segura, però només en aparença.