Temps per descansar, per pensar i per recapacitar.
Per mi, descansar és fàcil, en el moment en el que no depenc del rellotge, de si haig de comprar i cuinar per avui i per demà depenent del torn que tingui. Així que descansar he descansat i molt.
Pensar. Això ja és s una mica més ampli. He pensat en moltes coses aquests dies. Coses del dia a dia, coses no importants i coses un pèl més sofisticades.
És en aquestes coses més sofisticades on he aprofiat també per recapacitar.
Vull aprofitar aquest espai per deixar-me anar. Creo que tanto tú como yo nos lo merecemos, aunque sólo sea por todo lo que hemos vivido juntas.
Hace ya un tiempo, decidiste dar un giro a tu vida. Deciciste cambiar de ciudad y dedicarte en cuerpo y alma a tu trabajo, que sin duda alguna es tu gran pasión.
Hemos ido hablando, aunque cada vez menos y he de decir que he sido yo la que se ha alejado y lo he hecho conscientemente. Hablar contigo no me hacía ningún bien, me rompía una y otra vez, así que sí, he sido egoísta.
Tus alegrías eran y siguen siendo las mías, tus victorias en la vida las he celebrado como si fueran mías, tus dolores de cabeza y tus decepciones, los he sufrido en mi piel.
La distancia que hace un tiempo nos separa, agudizó y mucho, esas sensaciones. Para que me entiendas, hubo un antes y un después. Las cosas no iban bien, tu no estabas en tu mejor momento, y yo desde la distancia lo sufrí muchísimo, primero porque te quiero, segundo porque fué algo muy difícil de entender, y tercero porque yo estaba aquí y tu allí, sin poder hacer nada más que hablar contigo por teléfono. Yo me encabezoné en que volvieras, te ofrecí mi casa y ya saldríamos adelante, tú te lo llegaste a plantear. Estuve convencida de que lo harías, por tu bien y para mi tranquilidad.
Pero eres bondad, un corazón con patas. Tienes un mantra que has llevado siempre por delante, ante cualquier situación. La família es lo primero. También es el mío, pero yo en ese momento no lo entendí. Así que decidí no sufrir más por algo que yo no podia comprender. Era tu decisión, tu vida.
Ha habido tantas veces que te hubiera llamado, pero no me he atrevido, por miedo a despertar en mí esos sentimientos de tristeza y de rabia, por que no admitirlo.
Sé que te he fallado, que he sido egoísta y que aunque te siga queriendo, nunca volverá a ser lo mismo. Me duele porque no lo he hecho bien. quizás y solo quizás, hemos cometido errores, pero me da igual. Solo quiero que sepas que te quiero que te quiero mucho, pero sobre todo que te echo muchísimo de menos y que me haces mucha falta Lina.
03 de setembre 2018
30 de juny 2018
PER RES DEL MÓN DEIXEU DE LLUITAR PER ALLÒ EN EL QUE CREIEU
Barreja d'emocions i de sensacions.
No us ha passat mai tenir dues sensacions contradictòries alhora?
A mi, en poc temps m'ha passat en tres ocasions... i sincerament, no és fàcil de gestionar.
Dues d'elles han estat en el terreny personal i l'altre en el laboral.
La primera va ser a principis de setmana, quan em vaig trobar amb una amiga que tot parlant d'una situació personal, per mi complicada, em va fer sentir bé quan em comentava que havia d'estar tranquil.la, que estava fent tot el que havia de fer i tot el que podia, però d'altra banda, em vaig quedar una mica descol.locada quan vaig entendre a través de les seves paraules, que el què ella sabia no era ben bé la realitat del que havia passat.
Llavors clar, si sabés la veritat de com va anar succeint tot, pensaria igual que pensa ara? En aquell moment, no era el moment d'explicar-li com havien anat les coses realment, però em queda pendent una conversa sincera, perque realment m'interessa molt el seu punt de vista, que sé que serà crític i constructiu.
La segona va ser un parell de dies més tard, per fi tenia a les mans una carpeta que significava un canvi, un canvi que ha de ser positiu i constructiu, que de ben segur està fet i pensat per reaccionar i millorar. Les llàgrimes em van venir als ulls, estava contenta, perquè tinc esperança en que aquest canvi funcioni, però també perquè tinc por de que no sigui així, i també perquè és un canvi que no hagués imaginat mai que hauria de fer.
Només tinc una opció, esperar a que els dies passin i veure l'evolució, sense deixar de ser objectiva, sense abaixar els braços, sense rendir-me.
I la tercera, i menys recent, va ser fa un parell de setmanes, quan era a la feina. Aquesta va succeir en dos temps la veritat. En un primer moment vaig sentir-me molt orgullosa de mi mateixa, molt feliç. Primer per pensar en mi, i l'altre perque un no, era en aquell moment, la millor manera de fer-me sentir valorada.
Però, clar, al cap d'uns dies, pensant fredament i desde la calma, aquest no que tant bé em va fer sentir en un principi, ara em feia dubtar. Dubtar de si haviem tancat una porta per sempre, si tornaria a tenir una oportunitat com aquella en alguna altra ocasió.
No ho sabré fins que passi, o no, així que tampoc em queda més opció que seguir treballant i lluitant com fins ara.
De fet, en cap d'aquestes tres situacions no em queda res més que seguir endavant, com sóc, com sé i com m'agrada ser.
Per tant, el meu consell si us heu trobat en alguna situació on els sentiments són contradictoris, és que us pareu, penseu amb el cap fred i si podeu, treieu-ne sempre la part positiva i constructiva, que per res del món deixeu de lluitar per allò en el que creieu.
No us ha passat mai tenir dues sensacions contradictòries alhora?
A mi, en poc temps m'ha passat en tres ocasions... i sincerament, no és fàcil de gestionar.
Dues d'elles han estat en el terreny personal i l'altre en el laboral.
La primera va ser a principis de setmana, quan em vaig trobar amb una amiga que tot parlant d'una situació personal, per mi complicada, em va fer sentir bé quan em comentava que havia d'estar tranquil.la, que estava fent tot el que havia de fer i tot el que podia, però d'altra banda, em vaig quedar una mica descol.locada quan vaig entendre a través de les seves paraules, que el què ella sabia no era ben bé la realitat del que havia passat.
Llavors clar, si sabés la veritat de com va anar succeint tot, pensaria igual que pensa ara? En aquell moment, no era el moment d'explicar-li com havien anat les coses realment, però em queda pendent una conversa sincera, perque realment m'interessa molt el seu punt de vista, que sé que serà crític i constructiu.
La segona va ser un parell de dies més tard, per fi tenia a les mans una carpeta que significava un canvi, un canvi que ha de ser positiu i constructiu, que de ben segur està fet i pensat per reaccionar i millorar. Les llàgrimes em van venir als ulls, estava contenta, perquè tinc esperança en que aquest canvi funcioni, però també perquè tinc por de que no sigui així, i també perquè és un canvi que no hagués imaginat mai que hauria de fer.
Només tinc una opció, esperar a que els dies passin i veure l'evolució, sense deixar de ser objectiva, sense abaixar els braços, sense rendir-me.
I la tercera, i menys recent, va ser fa un parell de setmanes, quan era a la feina. Aquesta va succeir en dos temps la veritat. En un primer moment vaig sentir-me molt orgullosa de mi mateixa, molt feliç. Primer per pensar en mi, i l'altre perque un no, era en aquell moment, la millor manera de fer-me sentir valorada.
Però, clar, al cap d'uns dies, pensant fredament i desde la calma, aquest no que tant bé em va fer sentir en un principi, ara em feia dubtar. Dubtar de si haviem tancat una porta per sempre, si tornaria a tenir una oportunitat com aquella en alguna altra ocasió.
No ho sabré fins que passi, o no, així que tampoc em queda més opció que seguir treballant i lluitant com fins ara.
De fet, en cap d'aquestes tres situacions no em queda res més que seguir endavant, com sóc, com sé i com m'agrada ser.
Per tant, el meu consell si us heu trobat en alguna situació on els sentiments són contradictoris, és que us pareu, penseu amb el cap fred i si podeu, treieu-ne sempre la part positiva i constructiva, que per res del món deixeu de lluitar per allò en el que creieu.
21 de juny 2018
Tú sigues en ellas
Empezar es difícil, tengo muchas cosas que contarte.
No sé si empezar por mis cosas o por las de mis hijos...
Pensándolo bien creo que no hace falta que te cuente nada, sé que en cada movimiento has estado de alguna manera presente.
Te contaré algo que creo que debes saber.
Sigues presente en toda mi vida porque así lo he querido.
Me he cambiado de piso y tu mueble y tus cañas han venido con nosotros, una cosa tengo muy clara, allá donde vaya va a venir conmigo y va a tener un lugar importante en mi hogar.
Me he cambiado de trabajo, no te hagas el despistado, sé que lo sabes, sé de sobras que interferiste por mi, sinó como te explicas que fuera en el maravilloso mundo del jamón del bueno? Sólo tú eres capaz de eso, solo nosotros sabemos tu relación con el jamón, sólo nosotros recordamos tu cara cuando llegabamos a casa y sacabas ese jamón, cortabas siete quilos y nos lo teníamos que comer si o si, fuera la hora que fuera, sólo yo recuerdo aquel dia en el que me llevaste a la xarcuteria y me hiciste escoger uno para que yo también tubiera uno en mi casa por Navidad.
Alucinarías si vieras cuánto sé ahora de jamones yayo...
Ayer hablando con la Raquel de cuanto te echábamos de menos, le dije algo en lo que creo firmemente. Sé que estarías super orgulloso de mi, siento que todo lo que hago lo hago pensando en qué me dirías tú, y así actúo, siento que debo de seguir luchando porque eso es lo que tu me dirías que hiciera, y aunque a veces me fallen las fuerzas no voy a dejar de hacerlo, te lo prometí en su día y lo voy a cumplir.
Intento trasladarles eso a mis hijos, no es facil, pero no me canso, como no te cansaste tú.
La mama está bien, estoy convencida que te echa muchísimo de menos pero no lo dice. Es una guerrera y también sigue luchando por todos nosotros.
A la yaya se le sigue estropeando la tele sin que ella haya tocado nada, ya sabes... así que tranquilo, la mama la cuida aunque a veces la saque de quicio.
El tete, ha dejado de ser un niño hace ya mucho, ahora es un adulto responsable, un gran cocinero, que creo sinceramnete, que ahí tu también tienes mucho que ver... de casta le viene al galgo...
A veces, me vengo abajo. A veces, me gustaría tanto que estubieras a mi lado, pienso en la de veces que hubieras venido a verme al trabajo, en la de jamones que hubieras comprado. Pienso en la de veces que hubieramos ido a las Planas, o en la de veces que hubieramos ido a pescar, en como les hubieras enseñado a los niños a coger pulpos o nécoras entre las rocas... me cuesta aceptar que eso no pasará.
Ya voy a ir terminando, tengo que hacer la comida...
Yayo:
01 d’abril 2018
Aniversari feliç
Agafar un tren sola, per anar on no hi havia anat mai, per trobar-me amb algú que no coneixia, per mi ja era tot un repte.
L'estona en tren va ser, com a poc, horrible. Nervis, inseguretat, pors i pena (perque no dir-ho). En sortir del tren les sensacions no van millorar, una estació que no conec, no sé si he d'anar cap a la dreta o cap a l'esquerra, així que tiro de mòbil i de gps per arribar no sé on a veure no sé a qui.
Finalment arribo, no abans d'haver trucat a la noia que m'havia concertat la visita per dir-li que ni de conya la direcció estava bé... Ella molt amablement i amb un to de veu tranquil.litzador em va guiar fins ben bé la porta.
Respiro, pico, torno a respirar, m'obren la porta, entro i ni respiracions ni punyetes, pujo aquelles escales tremolant i molt.
Faig aquella entrevista, sorprenentment tranquil.la passats els dos primers minuts, on aquell noi, que ja tenia cara i nom, em fa sentir còmode.
Marxo, quedem en que ja em diran alguna cosa...Tot i sortir satisfeta, no puc evitar pensar en que hi ha molts professionals del sector i que jo no seré l'escollida.
Truco a la Marta (la noia d'Axxon a qui estaré eternament agraïda) i, tal i com havíem quedat li dic que ja està, que l'entrevista s'ha acabat. Ella em pregunta per les meves sensacions, són positives li dic jo, estic contenta li comento, però lo important no són les meves sensacions sinó les d'en Sergi (cap de personal de l'Andreu).
La Marta em diu que normalment en un parell de dies, ja solen tenir resposta, i que en quant la tingui me la farà saber, jo innocentment li dic que aquella mateixa tarda tinc una prova en un restaurant de can pixa del racó, que si surt bé, no els hi puc dir que no perqué necessito la feina.
M'assec al tren, truco a la meva parella i li explico que ja està, que jo estic bé i que me'n torno cap a casa que a la tarda tinc la prova del restaurant.
Penjo, sona el mòbil, no miro ni la pantalla perquè penso que en Manel (l'home que sempre em recolza i em dona força per tirar endavant) s'ha oblidat de dir-me alguna cosa, però no és així.
És la Marta, i així, tal qual, em diu que anul.li la prova del restaurant, que demà en Sergi m'espera per fer la formació, donar-me l'uniforme i passat demà començar a treballar.
Ploro, ploro molt, de nervis acumulats, d'emoció, de por, ploro.
Ploro, ploro molt, truco al Manel, que no entén gairebé res.
Ploro, ploro molt, ara ja si d'aniversari feliç.
L'estona en tren va ser, com a poc, horrible. Nervis, inseguretat, pors i pena (perque no dir-ho). En sortir del tren les sensacions no van millorar, una estació que no conec, no sé si he d'anar cap a la dreta o cap a l'esquerra, així que tiro de mòbil i de gps per arribar no sé on a veure no sé a qui.
Finalment arribo, no abans d'haver trucat a la noia que m'havia concertat la visita per dir-li que ni de conya la direcció estava bé... Ella molt amablement i amb un to de veu tranquil.litzador em va guiar fins ben bé la porta.
Respiro, pico, torno a respirar, m'obren la porta, entro i ni respiracions ni punyetes, pujo aquelles escales tremolant i molt.
Faig aquella entrevista, sorprenentment tranquil.la passats els dos primers minuts, on aquell noi, que ja tenia cara i nom, em fa sentir còmode.
Marxo, quedem en que ja em diran alguna cosa...Tot i sortir satisfeta, no puc evitar pensar en que hi ha molts professionals del sector i que jo no seré l'escollida.
Truco a la Marta (la noia d'Axxon a qui estaré eternament agraïda) i, tal i com havíem quedat li dic que ja està, que l'entrevista s'ha acabat. Ella em pregunta per les meves sensacions, són positives li dic jo, estic contenta li comento, però lo important no són les meves sensacions sinó les d'en Sergi (cap de personal de l'Andreu).
La Marta em diu que normalment en un parell de dies, ja solen tenir resposta, i que en quant la tingui me la farà saber, jo innocentment li dic que aquella mateixa tarda tinc una prova en un restaurant de can pixa del racó, que si surt bé, no els hi puc dir que no perqué necessito la feina.
M'assec al tren, truco a la meva parella i li explico que ja està, que jo estic bé i que me'n torno cap a casa que a la tarda tinc la prova del restaurant.
Penjo, sona el mòbil, no miro ni la pantalla perquè penso que en Manel (l'home que sempre em recolza i em dona força per tirar endavant) s'ha oblidat de dir-me alguna cosa, però no és així.
És la Marta, i així, tal qual, em diu que anul.li la prova del restaurant, que demà en Sergi m'espera per fer la formació, donar-me l'uniforme i passat demà començar a treballar.
Ploro, ploro molt, de nervis acumulats, d'emoció, de por, ploro.
Ploro, ploro molt, truco al Manel, que no entén gairebé res.
Ploro, ploro molt, ara ja si d'aniversari feliç.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Pesa
Navidad 2023, días raros, sentimientos encontrados...desde hace años llego a casa en estas fechas agotada física y mentalmente. Este año, au...
-
Empezar es difícil, tengo muchas cosas que contarte. No sé si empezar por mis cosas o por las de mis hijos... Pensándolo bien creo qu...
-
Temps per descansar, per pensar i per recapacitar. Per mi, descansar és fàcil, en el moment en el que no depenc del rellotge, de si haig de...
-
Agafar un tren sola, per anar on no hi havia anat mai, per trobar-me amb algú que no coneixia, per mi ja era tot un repte. L'estona en ...


