Absurda i cruel

Just el nom d'aquest bloc ha quedat, aquests dies una mica destirotat.

El nostre dia a dia ha quedat trastocat, la monotonia i la rutina han quedat ferides.
Es fa difícil tornar a la normalitat després que la nostra tranquil·litat hagi quedat mermada. És difícil dir #notincpor, quan com poc estic aterroritzada.
És difícil transmetre seguretat i tranquil·litat a l'hora de deixar als teus fills que continuïn anant amunt i avall, com si res hagués passat.
És difícil fer-los saber que hem de seguir endavant, que hem de demostrar que no alteraran la nostra llibertat, que seguirem amb pas ferm la nostra vida, que seguirem passejant per on ens vingui de gust, qua ens vingui de gust.

L'altre dia, sense anar gaire lluny, hi va haver una falsa alarma en un centre comercial, potser va passar mig hora des de que es va saber la incidència fins que es va determinar que era una falsa alarma, doncs just en aquella mitja hora, la meva filla va decidir que sortia amb unes amigues. Vaig estar pendent de la tele, esperant que diguessin que no havia estat res, però la desitjada informació no va arribar a temps. Molt en contra de la meva voluntat vaig haver de demanar- li que no anessin a cap centre comercial i que no marxessin gaire lluny del barri...

Segurament, en uns dies, tornarem a la normalitat. O no?
Dubto molt, amb lo patidora que jo sóc no sentir aquesta angoixa cada vegada que els meus fills em diguin que van aquí o allà, sigui fora del barri o al costat de casa, vagin sols, amb els amics o acompanyats per adults.
Sé que el perill de que els pugui passar qualsevol cosa no el puc controlar, desgraciadament, els perills que estan vinculats directament a viure en societat els tenim massa interioritzats, uns més que d'altres...

Tot plegat, una bogeria, una bogeria absurda, absurda i cruel.