Pesa

Navidad 2023, días raros, sentimientos encontrados...desde hace años llego a casa en estas fechas agotada física y mentalmente. Este año, aunque me creía que iba ha ser menos, ha sido igual.

Pero al llegar, sí ha sido distinto,  faltaba la yaya, mi última yaya. Es verdad que también faltaba la que hasta hace poco ha sido mi pareja, y aunque la decisión fué mía y no me arrepiento de haberla tomado, se notaban las ausencias. Mi familia ha hecho todo lo posible para que no se notara y lo agradezco enormemente. 

No puedo omitir la ilusión que los últimos días he vuelto ha sentir, aunque todo esté en mi imaginación, ha sido algo que me ha hecho reflexionar, y no me gusta lo que ahora ocupa mis pensamientos.

Soy una maldita soñadora, debo dejar de soñar despierta, porque la realidad es dura y la soledad empieza a pesarme.

No quiero sentirme así, está en mis manos dejar de hacerlo, lo sé. Sólo he de ponerme a trabajar en mi misma, aunque sea por una vez.

Quizás algún dia lo logre, quizas algún día ponga en práctica todos los consejos que doy a la gente que me importa de verdad.

ORGULLOSA I DECIDIDA

 Fa dies que penso en escriure qué sento i com em sento des de fa uns mesos enrere, i avui que és el meu aniversari, que en faig 41, crec que és un bon dia per fer-ho.

Si deixo a un costat el dia a dia de la feina i de casa i em centro en mi i en els meus sentiments més profunds, sento coses que creia impossibles en mi.

Sento que he passat moments molt difícils, molt durs i complicats de gestionar, que em pensava que no sabria resoldre, que portarien conseqüències en el futur i que el patiment i l'angoixa no desapareixerien mai, que era el que m'havia tocat viure i que m'hi havia d'acostumar.

Vaig assumir-ho, i durant uns quants anys hi vaig conviure-hi, portant el pes d'una motxilla que cada dia pesava més física i mentalment.

Però farà un any, més o menys, de sobte m'he adonat que no hi ha motxilla que pesi, ni angoixa que em desperti per les nits.

Ara em paro a pensar en el que m'envolta, i em sento orgullosa. Orgullosa d'haver aguantat el pes durant tant de temps, d'haver plorat tant, de no haver llençat la tovallola, d'haver persistit en el temps i de no haver perdut els meus principis i la meva essència quan res anava bé, i molta gent em deia que havia de canviar la forma de seguir endavant.

Últimament, la gent que em coneix i m'ha vist patir tant em diuen que sembla mentida que la meva vida estigui com està, i és veritat, qui m'ho anava a dir, ni jo mateixa m'ho esperava.

Diuen que si fas les coses per un bé, que si actues amb el cor i amb la voluntat única d'ajudar, al final la vida t'ho torna...i és cert. Res és gratuït, tot té un sacrifici i un esforç, però la recompensa arriba, tard o d'hora arriba.

Puc dir que estic molt orgullosa del camí que he fet, que estic disposada a seguir caminant amb les meves sabates, amb les que jo he triat, i amb la mateixa fermesa amb la que ho he estat fent fins ara.

Estic molt orgullosa de l'exemple que els hi he donat als meus fills, dels principis en els que els he educat, però del que realment estic molt orgullosa és de com ells han absorbit aquestes vivències i ara són les grans persones que són, de com assoleixen les seves responsabilitats i de com gestionen situacions noves per ells.

Ells ja són adults, amb les seves obligacions i amb les seves responsabilitats, però la meva satisfacció és saber que tot i que ells prenen les seves pròpies decisions, segueixen demanant-me consell, que m'escolten i comparteixen amb mi allò que els preocupa.

També sé que ara potser em toca a mi, escoltar-me, respectar-me i valorar-me; ho intentaré, sense deixar res de banda, tinc un objectiu clar, i és seguir sent jo, no deixar que res ni ningú canviï la meva essència, que és la que m'ha portat fins on sóc avui dia. Seguiré lluitant per allò en el que crec, seguiré treballant per ser millor cada dia, per seguir creixent i ajudar
a créixer a les persones que m'envolten, a les persones que estimo i a les persones que m'estimen sigui de la manera que sigui.

PROMESA CUMPLIDA

 Hola yayo, que tal vas por ahí arriba?

Por aquí abajo todo está bien, parece que todos han encontrado su camino. Los niños estan  empezando ahora, pero les irá bien, les queda toda la vida por delante, tendran dificultades, habrá cosas que no les saldran como ellos querían, que les costará de aceptar, todavía han de levantarse muchas veces, pero están en ello, lo conseguiran. Lo conseguiran porque llevan de tu sangre, han absorbido tus valores a través de mi y de mi madre. 

El tete se ha casado!! Tiene una mujer que lo valora, que lo respeta y lo apoya. Es feliz se le ve en la cara, se le nota. Sabes, ya está fuera, no ha sido facil, pero lo ha conseguido. Siento que la promesa que me hiciste hacer ya está cumplida. Quince años hace que te lo prometi...si si ya sé que ha sido un poquito lento todo, pero en la vida como en la pesca, la paciencia es la mejor virtud, al final el pez muerde el anzuelo, al final las cosas que han de pasar pasan, solo hay que esperar, recordarte cual es el objetivo y resisir, hasta que llegue el momento.

La mama esta bien también, ella con vernos bien a los demás ya es feliz. Solo que ahora creo que lo puede disfrutar, que ya no tiene esa preocupación constante, ese miedo inevitable que tenemos las madres, creo que ahora ya duerme tranquila, sabiendo que por fin todo está en su sitio. Ella se merece esa tranquilidad más que ninguno, ahora le ha llegado el momento de vivir, de disfrutar de esas pequeñas cosas que nos da la felicidad.

La yaya se ha convertido en una pintora compulsiva, desde que la enfermera le dijo que podía pintar cuentos de esos de los niños , no ha parado. si no come ni duerme, pinta. Pinta toodooo el rato, unos dias mejor, otros dias menos bien, pero ahí está ella, con sus colores y sus libros de pintar. Por ella puedes estar tranquilo, tu hija es la mejor hija que podría tener.

Y de mi, que quieres que te cuente de mi?

Soy feliz, me siento bastante en paz conmigo misma, siento que he hecho y sigo haciendo todo lo que puedo y de la mejor manera que sé, para que los míos estén bien. Sé que si estubieras aquí, me cogerías de la mano y me la apretarias fuerte, me transmitirías esa seguridad que a veces parece que me abandona, sé que me abrazarías en señal de aprovación, en señal de amor incondicional. Sabes, esta semana he ido al cine, si, he ido a ver la última de los dinosaurios. La primera la fuí a ver contigo, de tu mano no me daba miedo, y aunque parezca raro, en esta también estabas tu. A un lado estaba mi marido, y al otro tu, por si me daba mucho susto, poder darte la mano...

Te quiero mucho yayo, espero que sigas velando por todos nosotros, como hasta ahora, y que estés muy orgulloso de nosotras.

te seguimos echando mucho de menos.

 

Un pas endevant

 Tot sembla trencar-se, tot sembla anar per un camí que no és el que esperàvem ni el que volíem. 

Massa gent opina, massa gent critica, però només tu saps la veritat dels teus actes, només tu tens dret a decidir sobre el teu futur.

A vegades, per fer un pas endavant primer cal fer-ne un o dos o tres, cap al costat. A vegades per fer un pas endavant cal parar-se i tirar cap una altra banda. A vegades per fer un pas cap endavant, s'ha de deixar de mirar enrere i veure el que tens al teu costat.

Jo ja sé el que és això, jo sé el que vaig viure i com ho vaig viure, però tu i jo tot i ser germans som diferents. Només tu saps el que estàs passant, només tu saps el que estas vivint, i només tu saps com ho vols viure.

Avui acabes una etapa i demà en comences una altra.

Demà comences a respirar un aire nou, fresc i lliure. Demà o potser demà passat despertaras sent un Oriol nou. Un Oriol que aviat formarà una nova família, un Oriol que treballarà per aconseguir una estabilitat pel seu futur i pel de la seva família.

No serà fàcil, trobaràs entrebancs, diferents rutes on hauras d'escollir, t'equivocaras diferents vegades, cauras, tropessaras... però t'aixecaràs i continuaras. Sé que ho faras perquè portem la mateixa sang.

Haig de dir-te, que segur que en alguna ocasió potser sents que no tens forces per continuar, és llavors quan has de mirar als costats. Tens una dona meravellosa que si alguna cosa t'ha demostrat és que està al teu costat passi el que passi, sigui com  sigui. Però a més a més, la tata sempre serà la tata. No ho dubtis mai, estaré pendent de tu per quan em necessitis, però si alguna cosa se'm escapa, aixeca el telèfon, no ho dubtis ni una sola vegada.

Records confinats

Dies complicats, aburriment, incertesa i neguit.
Avui és 12 d'Abril, diumenge de Glòria, falten dos dies per que es compleixi un mes de confinament total per alguns, parcial per a uns altres.
En el meu cas és parcial, surto a treballar cinc hores, tres dies a la setmana, per tant, no sóc de les persones que més s'estàn aburrint, tot i que tinc els meus moments.
A casa jo no hi ha gaire cosa més per netejar, ni armaris per ordenar. Avui he trobat una distracció que m'ha retrobat amb un escrit de fa quatre anys, que vull compartir,

Acaba el 2015 i comença el 2016.
Una bona amiga astròloga, em diu, que segons la meva carta astral, serà el meu gran any de canvis. Sincerament em sembla difícil, porto masses anys en la mateixa posició.
Degut a diferents aspectes que es perllonguen en el temps, al febrer decideixo fer un pas endavant. Un pas important, molt important i decisiu pel meu futur i pel meu benestar emocional.

Ja fa temps que la gent que m'estima, m'anima a fer-ho, però  no em sento capaç, no tinc força, em trenca per dintre només de pensar-ho.
Finalment, començo a caminar.
Faig consciència que és el qué haig de fer, que la situació en la que em trobo no canviarà i no em fa cap bé.
Em torno, de cop i volta, hiperactiva en la busqueda d'una nova feina.
M'instal.lo totes les aplicacions de portals de feina al mòvil i començo a incriure'm a desenes d'ofertes. Envio curriculums a dojo i responc a tot tipus de qüestionaris. Em descarten d'un munt d'ofertes, em pre-seleccionen d'unes altres, em truquen d'algunes.
I, per fi, arriba la primera entrevista. Pinta bé. Responsable de botiga i supervisora d'altres set.
em citen, hi vaig. És a una empresa de treball temporal.
La noia m'explica del que es tractaria la meva funció, que ella parlarà amb l'empresa i ja em dirà el què. Vint-i-quatre hores passen, quan em truquen per passar a l'entrevista amb l'empresa. Hi vaig, nerviosa, amb un nus a l'estomag.
La meva experiència és clara, em volen conèixer més personalment. Pregunten i jo responc i em trenco. Em diuen que les sensacions són bones, però que no tenen gaire clar que tingui la decisió fermament clara i que no es poden arriscar a que en un temps vulgui tornar allà d'on vinc. Ho entenc, no em coneixen.
Tot i així em sento bé, això m'activa més encara i continuu amb més força i amb pas ferm.

Arriba el vint-i-nou de Març, tinc dues entrevistes, hi vaig a les dues, evidentment. Una a una Ett, per una empresa que té diferents botigues de degustació i busquen algú amb més perfil en l'hosteleria.
L'altre és un restaurant familiar que necessiten algú que porti la sala.

L'entrevista amb la Ett va molt bé, la noia em diu que aviat em trucarà per concertar una segona entrevista amb el cap de personal i que m'hauria de traslladar,, només per l'entrevista, fins a Sabadell.
Per la tarda vaig al restaurant, també surt bé, tot i que a mi no m'agrada tant com la que he tingut al matí.
Trenta de Març al matí, a primera hora sona el mòvil, estic treballant preparant cafès amb llet i entrepans, és Axxon, m'avisen que tinc entrevista concertada a Sabadell a les dotze del migdia.
Com? Avui? ja?
M'atabalo...truco a la mama perquè vingui a suplir-me, agafo el tren, i m'hi presento. Em rep un noi, xarrem una bona estona. jo em sento satisfeta i tranquil.la, no em trenco. Quan surto, aviso a la noia d'Axxon, per dir-li com havia anat i m'explica que segur que ben aviat tenim resposta, que són molt ràpids amb el feed-back.
Aprofito i li explico que els d'un restaurant em volen fer una prova a la tarda, que en el cas que la resposta de Sabadell fós positiva,m'avises perquè no m'agrada gaire el lloc on haig de fer la prova.

Pujo al tren, satisfeta i tranquil.la Deu minuts de trajecte i sona el mòbil. Axxon.
Penso, ja se li ha oblidat explicar-me aluna cosa, o potser ja té la resposta... tan ràpid segur que no ha anat bé.
-Diga'm Marta, sóc al tren, potser es talla...
-Val Laia, tranqui.la. Ja pots trucar a la prova de la tarda i dir que no hi vas. Demà fas un curset a Sabadell i després signes contracte!

Sóc al tren amb el mòbil a l'orella, ploro, ric, els del davant al.lucinen, jo no m'ho puc creure. Apunto mentalment els horaris del curset i per signar el contracte. Penjo. Respiro.
Truco a casa, plorem d'alegria i d'emoció.
Arribo on durant dinou anys ha estat el meu lloc de feina, ma mare i mon germà m'esperen. Els hi explico com han anat les coses. Ma mare plora, barreja de sentiments. Moments difícils.

Trenta-u de març, curset formatiu, entrega d'uniforme. Vaig a Axxon a signar contracte, signo.Començo demà 1 d'Abril.
Una vegada arribo a casa, m'assec al sofà, penso en tot el que he viscut en cuaranta-vuit hores.
Agafo el mòbil i truco a la meva amiga l'astròloga. Se sent feliç, per mi i per ella. Truco a la meva millor amiga, li explico tot i ho flipa, em diu que ja era hora, que tot anirà bé, perquè m'ho mereixo.
Potser si, potser ja tocava a casa una mica d'alegria.

Dissabte 1 d'Abbril, comença l'aventura.
Metro per anar a treballar, nervis.
Haig de preguntar per l'Eli o per l'Estrella. Arribo a la botiga. L'Estrella és qui m'ensenya on és tot, cuina, lava, taquilles i botiga. Tot seguidet. Em diu que no m'atabali,, que ella ara m'ho diu tot, però que evidentment pregunti el que calgui les vegades que calgui.
Són tantes coses noves, totes elles diferents entre sí. Els meus nous companys són bona gent, responables en la seva feina, però alegres i divertits de portes en dins,, ho veig cada vegada que ens creuem per la zona on no se'ns veu.
Acabo la meva primera jornada a les onze i mitja de la nit, em sento bé, contenta, feliç, torno a tenir ganes.
Cada dia entro i surto a un horari diferent, cada setmana és una aventura horaria. No m'importa, a casa ens hem pogut organitzar bé, em recolzen, m'ajuden a ser feliç.

Setmana 1
Començo a conèixer als meus companys. Vaig totalment perduda, no sé on hi ha res. M'estresso. No sé on trobar els entrepans ni res de res a la tablet, per tant les comandes arriben a mitges. Ningú s'enfada, tenen paciència, s'aturen cada vegada que cal per ajudar-me a localitzar-ho tot.
La cuina la porto prou bé, és un espai més petit i ho tinc gairebé tot localitzat.
La zona dels entrepans és més diversificada. Hi han 5 tipus de pa amb formes de preparar-lo diferent, de cada forma de pa hi ha com nou o deu maneres diferents d'acabar-lo.

Setmana 2
La cuina és meva. pizzes i amanides controlades. Forns, fregidora i renta-vaixelles sota control.
La tauleta i la numeració de les taules, em tenen embolicada, tot i que començo a dinamitzar milor. La degus comença a deixar-se dominar. Em sento bé, començo a ajudar a l'equip
Dijous em demanen d'anar a fer una suplència per quatre dies al mercat de Sta. Caterina. Hi vaig.
La botiga de Sta. Caterina té poques taules i no hi ha terrassa, però té un gran mostrador de xarcuteria. Totalment nou per mi. Serà la millor manera d'aprendre'n, només serem dues  a la botiga, per tant, un altre repte. El món de la xarcuteria m'espera.

Setmana 3
L'estança a Sta. Caterina s'allarga fins dijous. No he tallat tant pernil en ma vida... Ha estat la millor manera de posar-me al dia.
Torno a Glòries, em necessiten. Divendres és un dia amb feina i dissabte és Sant Jordi, hi ha una moguda important.
Divendres passa amb tranquilitat, hi ha feina, però ho portem bé, anem fent, sense presses però sense parar. A les onze i deu em venen a recollir, la tornada a casa és ràpida, en cotxe és més fàcil.
St. Jordi. Dissabte. Comença la ruta de la tapa, fa bon dia, tot apunta a un dia de molta feina. Els horaris estan quadrats perquè en els moments de feina alta estigui tot cobert. Jo entro a les tres, però ens avisen que els que puguin hi vagin abans, a les dues i quart hi erem tots. Croquetes i més croquetes....Plou, terrassa recollida, per tant, volum de feina al cincuanta per cent, és igual... no deixen d'entrar, croquetes i més croquetes. A les onze tanquem les portes, a les onze i vint menjador ple, dotze i deu per fi estem fora. Ara a descansar.


Fins aquí l'escrit que he trobat avui.
Mentre el transcrivia he estat tota l'estona somrient, bons moments, bells records

Bon profit!

Desde que tinc quinze anys treballo darrere d'un taulell. Dels quinze als garebé trenta-vuit que tinc ara.

N'he vist de tots colors, si escribis un llibre hi hauríen capítols per aborrir, persones i històries que ens deixaríen ssense paraules, de manera positiva i de manera negativa.

L'entrada d'avui, no ve motivada pels anys que fa que veig reaccions personals diferents, davant de moments vitals semblants; sinó que està motivada per una notícia d'actualitat, que si més no, posa en entredubte, el nostre (el de tots) sentit comú.

Nens als restaurants.

Si si, així, tal qual. M'al.lucina que hi hagin restaurants que es plantegin deixar entrar nens petits, pel fet que puguin molestar a d'altres clients.

 Primer, parteixo de la base que els nens són nens. Estan en un procés d'educació constant, per tant per aprendre a estar i a comportar-se en llocs publics i compartir espai amb altres persones hi han d'estar.

D'això jo en dic tolerància

Segon, si una família amb nens petits decideix gastar-se els seus diners en un restaurant, evidenment que han de seguir les normes de convivència bàsiques i les d'aquell lloc en concret. Però si aquest nen, pel motiu que sigui, crida, plora o no para quiet, qui n'és el responsable? el nen, o els pares que l'acompanyen? I si tenim un grup de joves que veuen més del compte, prohibirem l'entrada als joves? I si ens entra un grup de gent gran, que parlen mot alt perquè no s'hi senten, prohibirem l'entrada a la gent gran?

D'això jo en dic discriminació per edat.

Tercer, els diners que es gasta una família amb criatures val menys que els que es gasta una família que ha decidit no tenir-ne? perque, pel que jo veig, aquí hi han uns clients potencials... que de moment els hi estem dient que no els volem en el nostre local.

D'això jo en dic tirar-se pedres a la seva pròpia taulada.

Quart, tu, hosteler, no has estat mai petit? No has gaudit mai d'un dinar o sopar amb els teus pares? És més, no tens fills que han estat petits? creus que no tindras nets?

D'això jo en dic hipocresía pura i dura.

La meva conclusió és molt clara i sincera. jo no sóc una dona d'anar molt sovint de restaurants, però si que hi he anat unes quantes vegades, el noranta cinc per cent de les vegades ho he fet amb els meus fills, (que ara ja són grans) i, o amb els meus pares, per tant, en principi no haig de tenir cap tipus de problema per entrar en qualsevol restaurant a partir d'ara.

Fins avui no he tingut mai cap problemar per anar allà on he volgut amb qui he volgut, però a partir d'ara, em preocuparé i m'asseguraré de només entrar allà on tothom pugui gaudir d'un dinar o sopar amb els seus fills petits.

Apa, bon profit!

Només en aparença.

Normalment, quan miro enrere, tinc la sensació que el temps, els dies i els mesos han passat sense que m'en hagi adonat.
Fa uns quants dies,ha fet tres anys que vaig fer un gran pas endavant, fins ahir tenia aquesta habitual sensació que el temps passa molt depressa. Dic fins ahir, perquè en aquesta ocasió m'ha passsat una cosa extranya, que m'ha fet parar i pensar.

Tres anys ja? Només tres anys?

Si si, reviso entrades de les meves xarxes socials i si si només han passat tres anys.

Normalment, quan tens la sensació que portes més temps fent alguna cosa és perquè o bé no t'agrada o bé no et sents còmode fent-la. I sincerament, ni una cosa ni l'altre.

Estic molt contenta amb la meva feina, m'agrada molt el que faig i al que em deedico, i de la mateixa manera em sento còmode defensant els valors que defenso, perquè en nombrosíssimes ocasions són els meus.
Per això, no entenc com tinc la sensació de portar molt més que tres anys.

Pensant i reflexionant, arribo a la conclusió que segurament, la intensitat d'aquests tres anys ha estat important, potser, ni m'esperava ni m'imaginava haver viscut tot el que he viscut en tant sols tres anys, potser, i només potser, sempre he pecat de no creure en les meves possibilitats, de ser una dona en aparença segura, però només en aparença.